Reedició I: LLADRES D'IDEES (i la prescindibilitat de les paraules)

LLADRES D'IDEES (i la prescindibilitat de les paraules)

Hi havia una vegada una persona que parlava només per dir el que era imprescindible. Solia apropar-se l'últim als corros en que les seues amistats conversaven. Em vaig fixar que quan s'acostava sempre portava un 5 % d'esperança a la cara. Era una comisura dels llabis més alta que l'altra; imperceptible. Es parava quiet, amb la cara contreta d'atenció. Només movia els ulls buscant l'interlocutor i els seus possibles substituts en la conversa. Però sempre es cansava de la xerrameca i la seua cara es tornava apàtica, amb una mirada perduda i desinteressada. Si algú li preguntava sempre contestava d'una manera prefixada i evassiva: “No tinc res a dir”, “Opine el mateix que tu (o que fulano o mengano)” o “Ja està tot dit”. Pareixia una persona que no tenia la necessitat tant humana (en aquesta etapa que ens toca viure) de parlar per parlar. En canvi, quasi cada nit, gitat al llit i mentre escoltava música, escribia i escribia al seu bloc. Jo pense que el que escribia no diferia massa del que deia la gent quan conversava. Però ell, que no li havia mostrat mai els seus escrits a ningú, el que escrivia, pose la mà en el foc, era únicament per a ell i només tenia sentit per a ell encara que ja haguera estat dit o escrit.

Malgrat això un dia tot va canviar. Va dir la paraula “amor”. Així va conéixer la utilitat pràctica de la prescindibilitat de les paraules dites. Va experimentar que la seua vida, encara que ja haguera estat viscuda, valia la pena repetir-la, que encara que el que deia ja havia sigut dit, valia la pena dir-ho...

Però un altre dia tot va tornar a canviar i la paraula “amor” va desaparéixer de la seua boca i allò imprescindible es va tornar “res”.

Fins que un dia va dir “adéu” sense acomiadarse quan ja feia com a mínim 20 anys que era aquí.