A continuació penge una reflexió que he fet sobre aquest article d'opinió. Perquè no hi hagen malentesos, explique que principalment he tractat dos temes. En un estic d'acord; en l'altre no. En la resta, doncs també estic més o menys d'acord, però només m'ha donat la gana comentar aquests dos temes. Xin-pum!
Respecte de la privatització de l'educació:
Els reaccionaris de dretes, dit d'aquesta manera, semblen un grup reduït -reaccionaris deuen ser pocs, no?-. Però no és així, si en són dos que són provocadors conscients de la privatització de l'escola pública i de les causes que comporta, hi ha tota una filera d'ovelletes-talp més llarga que la d'un concert dels Rolling que per “afinitat política” es llancen a aquest precipici de privatitzacions. I jo em pregunte, tota aquesta renglera d'ovelletes-talp podrà pagar el dia de demà les escoles privades? Quan no les puga pagar, es conformarà en portar els seus fills a la maldestra escola pública? I més enllà, s'adonaran del seu error? I encara més, seran capaços de mobilitzar-se i demanar com a dret ciutadà i constitucional una educació per a tothom, sobretot, en règim d'igualtat de qualitat educativa? O es conformaran en què qui ensenye els seus fills siguen els pitjors? Els pitjors degut a, amb perdó de la paraula i de l'exageració, una merda d'educació; cosa que no feia falta que diguera... tothom ho sap.
Aquests reaccionaris sempre han vist com a “imposicions de la democràcia” el fet de deixar, segons els seus criteris que el ciutadà “s'equivoque”. Per tant, utilitzen totes les ferramentes al seu abast per salvar els ciutadans d'ells mateixos -oh! Gràcies!-. El joc democràtic és una penitència, un mal, o més indicat per a ells, una creu que pesa i de la que, si els micròfons estan engegats, no poden dir el que pensen. Igualet que la jerarquia catòlica, de la que sempre han anat agafadets de la mà -o alguna cosa més, segur...-. Són la part de la humanitat que conceben el món com una piràmide, la cúspide de la qual ells ocupen i que nosaltres, amb la nostra ignorància i el seu lideratge, mantenim en peu. És que quan em parlem amb aquella condescendència, amb aquella actitud papal, etc. Preferisc les seues paraules viperines carregades d'odi; almenys em fan riure.
I tot açò anterior, es pot traslladar a l'educació. És aterrador veure la seua concepció de l'educació, com una planta d'embotellament on s'encarreguen d'omplir amb sorra i palla les botelles buides dels ignorants, i en assegurar-se la seua perpetuació i supervivència, la dels reaccionaris bondadosos de la dreta.
És més, i per segona vegada demane disculpes, la vam cagar en el moment en què en la sina -uhmm- d'un sistema capitalista, en una economia liberal, no volíem deixar l'educació en mans de la providència del mercat. Vam crear una illa plena de recursos i matèries primeres voltada de voltors amb vestit i corbata. I jo entenc que la intervenció de l'estat, l'empresa pública, etc., és un retard, una barrera, una incongruència i un altre etc. Però només de la mateixa manera que la llibertat d'expressió o de premsa ho és a una dictadura. Qüestió de context, és a dir, qüestió d'estar d'acord o no del context.
De la llengua nacional procedeix tot. Cap a ella tot convergeix. Mare de les altres disciplines, és el saber dels sabers. Un nen que no troba la clau d'accés a la nostra llengua és un nen ferit, mutilat, humiliat, exclòs. Amb aquesta cita del súper diputat socialista Jack Lang, que va ser ministre de Cultura i ministre d'Educació, m'està dient en Fernando Savater que és necessari que el català siga una llengua nacional? M'està dient que tots els nens i nenes valencianes estan ferits, mutilats, humiliats i exclosos? Parlem d'açò:
Jo solc escriure en valència; es nota o què? I quan veig que en Fernando Savater diu que la preocupació de les autoritats educatives del nostre país, en aquest cas nacionalistes, és assegurar l'immersió lingüística dels alumnes i garantir que no estudien en castellà ni per casualitat per què no es distreguin i aprenguen bé la llengua que compta, que és sempre “l'altra”, només se m'acut un càstig major per al senyor Savater que que haguera nascut valencià o català, o basc, que la seua família parlara en català o basc, que els seus amics parlaren en català o basc, que al seu col·legi haguera rebut les classes en català o basc, que haguera trobat un amor que parlara en català o basc, que el seu gatet parlara en català -o siga, que diguera “meeeuu” en compte de “miiiaauu”- o basc i un altre etc molt llarg. Aleshores comprendria les dimensions del seu insult. I les comprendria més, si la seua llengua es trobara en una situació de diglòssia en què la llengua reservada a la plebe o la púrria -aquesta paraula sona millor, més subjugadora- fóra la seua, o siga, i em vull repetir, el català o el basc. Ara vol fer-me pensar que el castellà es troba en una situació de perill per culpa d'alguna de les comunitats històriques.
M'agradaria saber de quina manera no es garanteix que es parle el castellà? Hauria de veure el senyor Savater la sort que tinc jo com a valencià, que sóc afortunat de tenir garantida la vida en la meua llengua -i li recorde que és el català- a un nivell que ratlla la perfecció, tant en l'educació, en l'àmbit laboral, en les administracions, en els mitjans de comunicació, en la cultura i un etc molt llarg. La veritat és que els esforços nacionalistes de fer desaparèixer la llengua que realment compta, o siga el castellà, no són comparables als que ha rebut al llarg de la història el poble del que em sent part, i que moltes vegades es confonen amb simples esforços de fer reviure una llengua en l'ostracisme -aïllament al que se sotmet al català, sobretot al País Valencià-. Un cas curiós són les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià, que no són més que una mostra de la feblesa del català. Per assegurar-se un mínim de prosperitat, s'obliga -encara que açò és molt relatiu- a un nombre important de gent a justificar uns mínims coneixements del català per millorar, entre altres coses, les seues oportunitats laborals.
Fins i tot avui dia passa -això dels esforços per fer desaparèixer una llengua-, i d'una manera més fina i encoberta, emparada per aquesta democràcia. La pena és que encara li hem de donar les gràcies a la carta magna perquè la seua estaticitat proporciona als reaccionaris de dretes una mampara contra les idees noves. Així, mentre estiga escrit a La Constitució Espanyola que al País Valencià o “Comunidad Valenciana” la llengua espanyola i el valencià són cooficials, podrem mantenir l'esperança d'un respecte mínim. El fet és que si volem millorar aquesta situació hauríem de retocar-la, però...
M'agradaria que la gent tinguera en compte que una llengua no només és una ferramenta de comunicació, sinó que està lligada a una cultura, a una història i, sobretot, i açò li agradarà al professor de Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física, a les persones. Hem de recordar l'expressió “llengua materna”. La llengua que un nen o nena mama des què naix és com una mare i la sent d'una manera especial. I més si se la menten! Fins i tot, he arribat a saber a través de diversos estudis, que la llengua materna, la llengua habitual de comunicació juga un paper fonamental en les estructures mentals. La teua llengua, d'una manera o altra, determina una manera de pensar, o dit d'una altra manera, cada llengua limita els seus parlants, segons els seus matisos, a assolir un nivell de pensament, tal volta no superior, però sí diferent. Matarem aquesta diversitat?
Si continuem amb la línia d'en Fernando Savater de parlar bé dels nostres veïns francesos, diré que és possible que sí, que els francesos siguen capaços de plantejar-se els problemes de l'educació des d'una perspectiva superior. He de dir que en el cas de la llengua, tothom sap com van actuar els francesos -no tots els francesos, sinó els que eren francesos de parla francesa i amb poder- i com actuen: centralització. Ells sí que van fer bé la feina: no es van deixar reductes de població amb identitat pròpia al territori que ara és tot seu -i els que queden no tenen l'han perduda o la mantenen en l'àmbit privat-. Quan tothom és igual, és més fàcil ser democràtic i proclamar llibertat, igualtat i fraternitat. Vive le France! A Espanya, segons em fa pensar el senyor Savater, les coses no es van fer bé, i el fet és que aquesta situació s'ha convertit en un mal endèmic que ens encega i no ens permet veure ni ocupar-nos dels problemes més importants i urgents -o com diu el senyor Savater: qüestions més sofisticades o senzillament menys sectàries- de l'educació espanyola. I que conste que jo m'he abaixat una miqueta la bena dels ulls, fins on he pogut, i puc veure i entendre els problemes dels que parla en Fernando Savater.
Allò important és saber qui va a ensenyar i què es va a ensenyar. Però mentre a Europa es debat sobre la relació entre llibertat i desigualtat, a Espanya es discuteix sobre l'educació en valors i la immersió lingüística. Tant de bo es poguera deixar de discutir sobre l'educació en valors i de la immersió lingüística. I tant de bo es poguera deixar també de discutir de la relació entre llibertat i desigualtat. Tant de bo.
De l'educació en valors, què es pot dir? Només diré una cosa: que a Espanya no van rodar caps de monarques ni de càrrecs eclesiàstics com a la Revolució Francesa, sinó...
OPINIÓ
L'educació irremeiable
Esteve Cánovas
L'educació irremeiable
Esteve Cánovas
Respecte de la privatització de l'educació:
Els reaccionaris de dretes, dit d'aquesta manera, semblen un grup reduït -reaccionaris deuen ser pocs, no?-. Però no és així, si en són dos que són provocadors conscients de la privatització de l'escola pública i de les causes que comporta, hi ha tota una filera d'ovelletes-talp més llarga que la d'un concert dels Rolling que per “afinitat política” es llancen a aquest precipici de privatitzacions. I jo em pregunte, tota aquesta renglera d'ovelletes-talp podrà pagar el dia de demà les escoles privades? Quan no les puga pagar, es conformarà en portar els seus fills a la maldestra escola pública? I més enllà, s'adonaran del seu error? I encara més, seran capaços de mobilitzar-se i demanar com a dret ciutadà i constitucional una educació per a tothom, sobretot, en règim d'igualtat de qualitat educativa? O es conformaran en què qui ensenye els seus fills siguen els pitjors? Els pitjors degut a, amb perdó de la paraula i de l'exageració, una merda d'educació; cosa que no feia falta que diguera... tothom ho sap.
Aquests reaccionaris sempre han vist com a “imposicions de la democràcia” el fet de deixar, segons els seus criteris que el ciutadà “s'equivoque”. Per tant, utilitzen totes les ferramentes al seu abast per salvar els ciutadans d'ells mateixos -oh! Gràcies!-. El joc democràtic és una penitència, un mal, o més indicat per a ells, una creu que pesa i de la que, si els micròfons estan engegats, no poden dir el que pensen. Igualet que la jerarquia catòlica, de la que sempre han anat agafadets de la mà -o alguna cosa més, segur...-. Són la part de la humanitat que conceben el món com una piràmide, la cúspide de la qual ells ocupen i que nosaltres, amb la nostra ignorància i el seu lideratge, mantenim en peu. És que quan em parlem amb aquella condescendència, amb aquella actitud papal, etc. Preferisc les seues paraules viperines carregades d'odi; almenys em fan riure.
I tot açò anterior, es pot traslladar a l'educació. És aterrador veure la seua concepció de l'educació, com una planta d'embotellament on s'encarreguen d'omplir amb sorra i palla les botelles buides dels ignorants, i en assegurar-se la seua perpetuació i supervivència, la dels reaccionaris bondadosos de la dreta.
És més, i per segona vegada demane disculpes, la vam cagar en el moment en què en la sina -uhmm- d'un sistema capitalista, en una economia liberal, no volíem deixar l'educació en mans de la providència del mercat. Vam crear una illa plena de recursos i matèries primeres voltada de voltors amb vestit i corbata. I jo entenc que la intervenció de l'estat, l'empresa pública, etc., és un retard, una barrera, una incongruència i un altre etc. Però només de la mateixa manera que la llibertat d'expressió o de premsa ho és a una dictadura. Qüestió de context, és a dir, qüestió d'estar d'acord o no del context.
De la llengua nacional procedeix tot. Cap a ella tot convergeix. Mare de les altres disciplines, és el saber dels sabers. Un nen que no troba la clau d'accés a la nostra llengua és un nen ferit, mutilat, humiliat, exclòs. Amb aquesta cita del súper diputat socialista Jack Lang, que va ser ministre de Cultura i ministre d'Educació, m'està dient en Fernando Savater que és necessari que el català siga una llengua nacional? M'està dient que tots els nens i nenes valencianes estan ferits, mutilats, humiliats i exclosos? Parlem d'açò:
Jo solc escriure en valència; es nota o què? I quan veig que en Fernando Savater diu que la preocupació de les autoritats educatives del nostre país, en aquest cas nacionalistes, és assegurar l'immersió lingüística dels alumnes i garantir que no estudien en castellà ni per casualitat per què no es distreguin i aprenguen bé la llengua que compta, que és sempre “l'altra”, només se m'acut un càstig major per al senyor Savater que que haguera nascut valencià o català, o basc, que la seua família parlara en català o basc, que els seus amics parlaren en català o basc, que al seu col·legi haguera rebut les classes en català o basc, que haguera trobat un amor que parlara en català o basc, que el seu gatet parlara en català -o siga, que diguera “meeeuu” en compte de “miiiaauu”- o basc i un altre etc molt llarg. Aleshores comprendria les dimensions del seu insult. I les comprendria més, si la seua llengua es trobara en una situació de diglòssia en què la llengua reservada a la plebe o la púrria -aquesta paraula sona millor, més subjugadora- fóra la seua, o siga, i em vull repetir, el català o el basc. Ara vol fer-me pensar que el castellà es troba en una situació de perill per culpa d'alguna de les comunitats històriques.
M'agradaria saber de quina manera no es garanteix que es parle el castellà? Hauria de veure el senyor Savater la sort que tinc jo com a valencià, que sóc afortunat de tenir garantida la vida en la meua llengua -i li recorde que és el català- a un nivell que ratlla la perfecció, tant en l'educació, en l'àmbit laboral, en les administracions, en els mitjans de comunicació, en la cultura i un etc molt llarg. La veritat és que els esforços nacionalistes de fer desaparèixer la llengua que realment compta, o siga el castellà, no són comparables als que ha rebut al llarg de la història el poble del que em sent part, i que moltes vegades es confonen amb simples esforços de fer reviure una llengua en l'ostracisme -aïllament al que se sotmet al català, sobretot al País Valencià-. Un cas curiós són les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià, que no són més que una mostra de la feblesa del català. Per assegurar-se un mínim de prosperitat, s'obliga -encara que açò és molt relatiu- a un nombre important de gent a justificar uns mínims coneixements del català per millorar, entre altres coses, les seues oportunitats laborals.
Fins i tot avui dia passa -això dels esforços per fer desaparèixer una llengua-, i d'una manera més fina i encoberta, emparada per aquesta democràcia. La pena és que encara li hem de donar les gràcies a la carta magna perquè la seua estaticitat proporciona als reaccionaris de dretes una mampara contra les idees noves. Així, mentre estiga escrit a La Constitució Espanyola que al País Valencià o “Comunidad Valenciana” la llengua espanyola i el valencià són cooficials, podrem mantenir l'esperança d'un respecte mínim. El fet és que si volem millorar aquesta situació hauríem de retocar-la, però...
M'agradaria que la gent tinguera en compte que una llengua no només és una ferramenta de comunicació, sinó que està lligada a una cultura, a una història i, sobretot, i açò li agradarà al professor de Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física, a les persones. Hem de recordar l'expressió “llengua materna”. La llengua que un nen o nena mama des què naix és com una mare i la sent d'una manera especial. I més si se la menten! Fins i tot, he arribat a saber a través de diversos estudis, que la llengua materna, la llengua habitual de comunicació juga un paper fonamental en les estructures mentals. La teua llengua, d'una manera o altra, determina una manera de pensar, o dit d'una altra manera, cada llengua limita els seus parlants, segons els seus matisos, a assolir un nivell de pensament, tal volta no superior, però sí diferent. Matarem aquesta diversitat?
Si continuem amb la línia d'en Fernando Savater de parlar bé dels nostres veïns francesos, diré que és possible que sí, que els francesos siguen capaços de plantejar-se els problemes de l'educació des d'una perspectiva superior. He de dir que en el cas de la llengua, tothom sap com van actuar els francesos -no tots els francesos, sinó els que eren francesos de parla francesa i amb poder- i com actuen: centralització. Ells sí que van fer bé la feina: no es van deixar reductes de població amb identitat pròpia al territori que ara és tot seu -i els que queden no tenen l'han perduda o la mantenen en l'àmbit privat-. Quan tothom és igual, és més fàcil ser democràtic i proclamar llibertat, igualtat i fraternitat. Vive le France! A Espanya, segons em fa pensar el senyor Savater, les coses no es van fer bé, i el fet és que aquesta situació s'ha convertit en un mal endèmic que ens encega i no ens permet veure ni ocupar-nos dels problemes més importants i urgents -o com diu el senyor Savater: qüestions més sofisticades o senzillament menys sectàries- de l'educació espanyola. I que conste que jo m'he abaixat una miqueta la bena dels ulls, fins on he pogut, i puc veure i entendre els problemes dels que parla en Fernando Savater.
Allò important és saber qui va a ensenyar i què es va a ensenyar. Però mentre a Europa es debat sobre la relació entre llibertat i desigualtat, a Espanya es discuteix sobre l'educació en valors i la immersió lingüística. Tant de bo es poguera deixar de discutir sobre l'educació en valors i de la immersió lingüística. I tant de bo es poguera deixar també de discutir de la relació entre llibertat i desigualtat. Tant de bo.
De l'educació en valors, què es pot dir? Només diré una cosa: que a Espanya no van rodar caps de monarques ni de càrrecs eclesiàstics com a la Revolució Francesa, sinó...
