dimarts, 25 d’octubre de 2011

CÓMO HACER CRAC - ROBO





Grabado por Xel Pereda en Xixón y por Paco Loco en El Puerto de Santa María (Estudio PacoMunista).
Nacho Vegas: voces, guitarra eléctrica, palmas
Xel Pereda: guitarra eléctrica, guitarra española
Abraham Boba: piano, Vox Jaguar, palmas
Luis Rodríguez: bajo
Manu Molina: batería
Mezclado por Paco Loco.
Masterizado por Mario G. Alberni.
Contiene fragmentos de las grabaciones “Carrer Colón” y “Unos Gintonics en Casa de Rita” de El Oyente Implicado, por Edu Comelles.
Foto: Julio Albarrán


lyrics




Cada mañana te despierta la sensación
de que hay alguien gritando a tu lado,
pero estás solo en la habitación.
Y desayunas leyendo la prensa
para saber lo que hay que pensar.
Lees tu horóscopo; eres Capricornio.
Te entra el pánico y bajas al bar.

Y hay una camarera colombiana,
pero ella nunca ha reparado en ti.
No lo intentes; regresa a casa.
Tal vez te sientas seguro allí.

Pero en la tele dan la muerte violenta
de alguien molesto para la sociedad.
Y el presentador hace una mueca,
abre la boca y solo suena un crac.
Abre la boca y solo suena un crac.

Y cae la tarde, y te atreves a volver a salir.
Compras pan de Bimbo y dos yogures
en el Mercadona de Pumarín.
Y oyes voces justo al otro lado;
es una fiesta que hay en un café.
Te informan de que han desarticulado
a la cúpula de la CEOE,

y de que solo habrá un nuevo principio
una vez consumado el fin.
Y una niña susurra a tu oído
que han desahuciado a la familia Botín

y que han cambiado el significado
de algunos verbos como “disfrutar”.
Y en la calle se hace un gran silencio,
pero si escuchas bien oirás un crac.
En toda España solo suena un crac.
En occidente solo se oye un crac.

Y si esto no es el fin,
si esto no es un final, entonces
es la bomba que va a estallar.
Es una bomba y va a estallar.

(En Avilés solo se oye un crac.)
(En Albacete solo se oye un crac.)
(En Cudillero solo se oye un crac.)
(En Benidorm solo se oye un crac.)
(En Calahorra solo se oye un crac.)

Y en la tele dan la muerte lenta
de algún experto en el mundo global,
y oyes el timbre y al abrir la puerta
hay a una multitud haciendo crac.
Una multitud haciendo crac.

(esunrobo.bandcamp)

dimecres, 19 d’octubre de 2011

LAS MISIONES PEDAGÓGICAS (Gonzalo Tapia, 2006)


Las Misiones Pedagógicas están consideradas como la realización más generosa de la II Republica. En su labor distribuyeron más de 5000 bibliotecas y llevaron cultura y diversión a los lugares más alejados de España.

Este documental recupera, a través de la palabra de algunos misioneros y el recuerdo de los que por aquel entonces eran niños, la labor altruista de este patronato republicano.

Acacia Films
Director: Gonzalo Tapia
Montaje: Adela Batalla
Música: Ricardo Fernández Fuentes
Producción: Piluca Baquero
Cámara: Miguel Aparicio
Cámara: Alfonso Parra
Cámara: Carlos Comendador

dimarts, 2 d’agost de 2011

JIMI HENDRIX - HEY, JOE!

Jimi Hendrix tocava amb la naturalitat amb la que vola un ocell. He aquí un bon exemple:

divendres, 1 de juliol de 2011

BRAIN MAN (Channel Five, 2005)

Documental que explica las proezas intelectuales de Daniel Tammet, un savant capaz de realizar cálculos mentales a la velocidad del relámpago, aprender y recitar 22.500 decimales del número pi y aprender un idioma nuevo en una semana.

divendres, 6 de maig de 2011

SPOTIFY, GROOVESHARK I FGOODCOMP.

L'1 de maig van entrar en funcionament els canvis que havia anunciat Spotify per als comptes Free i Open. Jo tinc un compte Free i abans d'aquesta data jo era un usuari habitual d'aquesta plataforma. Una de les principals característiques d'aquest compte era que l'usuari tenia accés lliure a tota la biblioteca de música d'Spotify, que no és xicoteta que diguem. Això sí, sempre i quan estiguera connectat a Internet. El servei era gratis, solament havies de suportar -o gaudir, segons cada cas- els anuncis publicitaris d'Spotity cada tres o quatre cançons. Era un servei magnífic, amb un "fons d'armari" enorme, amb bona qualitat de so, que funcionava en streaming. Evidentment hi havia altres tipus de comptes de pagament, a molt bon preu, tot s'ha de dir, que permetien desfer-se dels anuncis, tenir accés a una gran quantitat de música offline i fins i tot a través del mòbil. En fi, una mostra del futur de la indústria discogràfica.

Però tot açò semblava un conte de fades. Molta gent es preguntava fins quan duraria. I aquell dia, amb els seus matissos, va aplegar justament en la data amb què introduïsc aquesta entrada, l'1 de maig. Els comptes Free han passat a tenir les restriccions següents. Només pots escoltar 10 hores de música al mes i una mateixa cançó només la pots fer sonar 5 vegades, després queda "tancada". Aquestes limitacions redueixen aquest tipus de comptes al perfil d'usuari que describien els d'Spotify en el seu comunicat:

Los cambios que hemos tenido que implementar afectarán a los usuarios de Spotify Free y Open con menos variedad musical. La mayoría de los usuarios de Spotify escuchan nueva música – más de 50 nuevas canciones al mes, incluso después de un año. Además, el usuario promedio no verá el límite en 7 de cada 10 canciones. Los cambios no interferirán para encontrar música nueva en Spotify y compartirla con amigos. Te aseguramos que seguiremos ofreciéndo el catálogo más variado y grande disponible.
http://www.spotify.com/ 
Efectivament, per a aquells usuaris que utilitzen Spotify per trobar nova música quasi que no els afecta. A mi, que no sóc un tipus que busca nova música compulsivament, aquests nous canvis restringeixen la meua manera de consumir aquest servei. Jo sóc més d'escoltar la música que m'agrada i, poc a poc, descobrir nous grups, als que dedique temps per reescoltar-los i poder valorar-los. I clar, aquesta manera de consumir música sembla que no és compatible amb els actuals estàndards de consum, caracteritzats més per la inmediatesa i el volum -comprar molt i el més ràpidament possible-, o siga, la intensificació del consum, un dels pilars de la societat del consum en els temps que corren.

Tenim tantes coses a les nostres mans que ens costa assaborir-les. I n'hi ha coses que necessiten un temps. És com la fruita. Quan està més bona? Quan la deixes que seguisca el seu procés natural de maduració. És com el vi anyenc. És com un bon disc de música. Quan de temps, quantes reescoltades necessita un disc per poder assaborir-ne tots els matissos? O és més important conèixer tots i cadascun dels grups que cada dia es posen de moda i al dia següent desapareixen del mapa, molts amb l'etiqueta de renovar el panorama musical o d'aportar innovacions musicals quan porten, no sé, 50 anys repetint els mateixos acords i melodies?

Amb aquesta reflexió no vull criticar les decisions d'Spotify. Crec que estan en el seu dret de fer rendible el seu negoci, sobretot quan ofereixen un servei de qualitat i a un preu sostingut. Per exemple, pensem en el cas d'un disc de música que val 10€. Doncs amb el compte Unlimited tens accés a tota la biblioteca de música d'Spotify durant 2 mesos, i en el cas del compte Premium, accés durant un mes, amb mode offline i a través del mòbil, ambdós sense publicitat. Milers de discs pel preu d'un -això sí, per un preu limitat i a part has de pagar la connexió a la xarxa.

Però Spotify no és l'única plataforma que ofereix un servei de qualitat en streaming. Jo m'estava plantejant allò de pagar un compte Unlimited, però abans d'això vaig mirar de trobar una alternativa. I la vaig trobar. Grooveshark ofereix pràcticament el mateix servei que Spotify sense les seues noves restriccions. És més, no té anuncis publicitaris, o siga, les teues llistes de reproducció no es veuran tallades cada 3 o 4 cançons. Però tot no és tan bonic. Quins és l'inconvenient d'aquesta plataforma? Per poder entendre la resposta primer hauré d'explicar com s'emmagatzema la música en cadascuna de les plataformes. Jo no sóc informàtic ni entenc molt bé les coses, així que ho intentaré fer comprensible per als ases com jo.

A Spotify la música que escoltes la proporciona el mateix servei i està allotjada en el que anomenen ara clouds o núvols, o siga, en la xarxa. Els usuaris poden accedir als arxius per escoltar-los, però no els pertànyen. A Grooveshark, els arxius de música també es troben en aquests núvols, però la diferència és que la música la proporcionen els usuaris. Són ells els qui pugen els arxius al núvol i és Grooveshark el que s'encarrega que tothom tinga accés a aquesta biblioteca i puga gaudir escoltant música que no poseeix i que, evidentment, tampoc es pot descarregar sense pagar.

Una vegada aclarit açò, explicaré quin és, des del meu particular punt de vista, el seu major inconvenient. Degut a què la música es pujada pels usuaris, n'hi ha una quantitat increïble de música repetida i duplicada, molta d'ella amb errors en els noms que se li donen als artistes, als àlbums i a les cançons. A més, si li afegim que no tota la música té la mateixa qualitat de so -tot i que hi ha una restricció pel que fa a la seua qualitat-, trobem que el desgavell de la biblioteca de Grooveshark és impressionant. Els processos de recerca de música se'n ressenteixen.

Però sí, efectivament, el seu major problema és possiblement el millor avantatge. Si ets pacient i conscienciós -perquè les recerques són una mica fatigoses- trobaràs quasi tot el que et proposes i en molt bona qualitat de so. A més Grooveshark també t'ofereix la possibilitat de compartir la música vía Facebook, Twitter, correu-e... i widget, que és el que tindreu ocasió de provar al final d'aquesta entrada.

A continuació, una compilació de cançons per a estar de bon rotllo.

FGoodComp.
(Premeu a sobre el nom de la llista i l'enllaç vos durà directament a escoltar la llista directament en la pàgina de Grooveshark)

diumenge, 27 de març de 2011

LÍBRANOS DEL MAL (DELIVER US FROM EVIL) (Amy Berg, 2006)

Documental sobre los escándalos sexuales de la Iglesia Católica en Estados Unidos. Este turbador documento narra la historia del padre Oliver O’Grady, el más conocido pedófilo de la historia de la iglesia moderna. Depredador sexual compulsivo, carente de remordimientos, O’Grady usó su encanto y su autoridad como líder religioso para violar a docenas de niños de familias católicas por todo el norte de California durante más de 20 años. A pesar de los indicios y las quejas de varios feligreses, la jerarquía de la Iglesia urdió un elaborado plan para enmascarar sus delitos y desacreditar a sus acusadores mientras trasladaban al padre O’Grady de parroquia en parroquia. Unos documentos internos de la iglesia demuestran que violó y sodomizó con el pleno conocimiento de sus superiores. La directora Amy Berg, contactó con el padre O’ Grady, y milagrosamente le persuadió para que interviniera en el rodaje del documental. Utilizando su escalofriante testimonio como punto de partida, la película expone el alto nivel de corrupción dentro del seno de Iglesia Católica, y anima a alguna de las víctimas a narrar sus desgarradoras experiencias. (FILMAFFINITY)

VOS en castellà:

dissabte, 26 de març de 2011

ENRON, LOS TIPOS QUE ESTAFARON A AMÉRICA (Alex Gibney,2005)

Relata el caso de la empresa Enron Corporation que, en quince años, pasó de ser una pequeña empresa de gas de Texas a convertirse en el séptimo grupo empresarial de mayor valor en Estados Unidos, y que acabó en la quiebra absoluta dando lugar a uno de los mayores escándalos de la historia financiera de Norteamérica, con graves repercusiones políticas, salpicando incluso a la Casa Blanca. A través de entrevistas realizadas a algunos de los personajes implicados en la historia “Enron, los típos que estafaron a América” explica cómo los directivos de esta empresa llegaron a convertirla en tan poco tiempo en un imperio financiero. El resultado: varios miles de desempleados y víctimas de esta estafa, sin posibilidad de recuperar sus fondos de previsión social. (FILMAFFINITY)